El conte de la caputxeta vermella des del punt de vista del llop. Realment molt interessant.
"N'estic fart de ser el dolent de la història, el terrible i malvat llop. M'han criticat a les meves espatlles, s'han dit coses de mi que no són certes i a més en van escriure un conte titulat "La Caputxeta vermella" que han anat explicant a tots els nens petits per a què em tinguin por durant tota la seva vida. Per aquest motiu és que tinc aquesta fama.
No tenen raó! estic indignat i trist!!!! Us vull explicar el que realment va passar i m'agradaria saber quina és la vostra opinió i que em doneu consells per a solucionar la meva situació.
Un dia estava tranquil·lament collint maduixes silvestres pel bosc on visc, quan de sobte vaig sentir: - crash!- vaig mirar en direcció al soroll i vaig veure aquella nena de la caputxa vermella, que va tot el dia donant voltes per aquí, que estava trencant unes branquetes d'arbre amb les que anava fent una espècie de ram. Vaig decidir amagar-me darrera d'un arbre per veure què feia. Des del meu amagatall vaig observar com anava arrencant totes les flors que veia, mentre aixafava els insectes i bolets verinosos que es trobava pel camí.
- Que no sap aquesta nena que això no s'ha de fer?- Vaig pensar.
- Cal actuar ràpidament i donar-li un bon escarment-
Dit i fet. Vaig sortir de darrera l'arbre i dirigint-me a ella vaig dir.
- On vas Caputxeta?-
-Vaig a casa de l'àvia, que està malalta, a portar-li aquesta cistelleta amb menjar.
Immediatament se'm va acudir una idea.
- Caputxeta, jo sé una drecera per arribar més ràpidament a casa de l'àvia. Mira, és per allí-
Si, si, ja sé que vaig fer malament en mentir (la vaig enviar pel camí més llarg) però és que havia de parlar amb l'àvia i explicar-li el que feia la seva neta pel bosc abans que ella arribés. Vaig córrer i en arribar a casa de la velleta vaig trucar a la porta i vaig entrar. Vaig explicar a la bona dona tot el que feia la nena i els dos vam decidir de donar-li un bon ensurt.
La iaia em va proposar la manera de fer-ho. Ella s'amagaria a l'armari mentre jo disfressat d'àvia estaria al llit. La resta ja la coneixeu:
- Toc, toc-
- Qui hi ha? -
- Sóc jo la Caputxeta- i... tot el que ja sabeu pel conte.
Us juro que la meva intenció no era menjar-me-la sinó simplement fer-li un bon ensurt. El que va passar és que no havia previst que hagués un caçador per allí, que en sentir els crits de la boja de la nena, em vingués a disparar. Vaig haver de fugir "cames ajudeu-me" cap a un altre bosc llunyà. Dies després em vaig assabentar, pel diari, que l'àvia de la Caputxeta havia mort d'un atac de cor aquell mateix dia i que per tant ningú sabia la veritable història."
"N'estic fart de ser el dolent de la història, el terrible i malvat llop. M'han criticat a les meves espatlles, s'han dit coses de mi que no són certes i a més en van escriure un conte titulat "La Caputxeta vermella" que han anat explicant a tots els nens petits per a què em tinguin por durant tota la seva vida. Per aquest motiu és que tinc aquesta fama.
No tenen raó! estic indignat i trist!!!! Us vull explicar el que realment va passar i m'agradaria saber quina és la vostra opinió i que em doneu consells per a solucionar la meva situació.
Un dia estava tranquil·lament collint maduixes silvestres pel bosc on visc, quan de sobte vaig sentir: - crash!- vaig mirar en direcció al soroll i vaig veure aquella nena de la caputxa vermella, que va tot el dia donant voltes per aquí, que estava trencant unes branquetes d'arbre amb les que anava fent una espècie de ram. Vaig decidir amagar-me darrera d'un arbre per veure què feia. Des del meu amagatall vaig observar com anava arrencant totes les flors que veia, mentre aixafava els insectes i bolets verinosos que es trobava pel camí.
- Que no sap aquesta nena que això no s'ha de fer?- Vaig pensar.
- Cal actuar ràpidament i donar-li un bon escarment-
Dit i fet. Vaig sortir de darrera l'arbre i dirigint-me a ella vaig dir.
- On vas Caputxeta?-
-Vaig a casa de l'àvia, que està malalta, a portar-li aquesta cistelleta amb menjar.
Immediatament se'm va acudir una idea.
- Caputxeta, jo sé una drecera per arribar més ràpidament a casa de l'àvia. Mira, és per allí-
Si, si, ja sé que vaig fer malament en mentir (la vaig enviar pel camí més llarg) però és que havia de parlar amb l'àvia i explicar-li el que feia la seva neta pel bosc abans que ella arribés. Vaig córrer i en arribar a casa de la velleta vaig trucar a la porta i vaig entrar. Vaig explicar a la bona dona tot el que feia la nena i els dos vam decidir de donar-li un bon ensurt.
La iaia em va proposar la manera de fer-ho. Ella s'amagaria a l'armari mentre jo disfressat d'àvia estaria al llit. La resta ja la coneixeu:
- Toc, toc-
- Qui hi ha? -
- Sóc jo la Caputxeta- i... tot el que ja sabeu pel conte.
Us juro que la meva intenció no era menjar-me-la sinó simplement fer-li un bon ensurt. El que va passar és que no havia previst que hagués un caçador per allí, que en sentir els crits de la boja de la nena, em vingués a disparar. Vaig haver de fugir "cames ajudeu-me" cap a un altre bosc llunyà. Dies després em vaig assabentar, pel diari, que l'àvia de la Caputxeta havia mort d'un atac de cor aquell mateix dia i que per tant ningú sabia la veritable història."
