Amabilitat

Les galetes màgiques

Cada dia, la Mina, es llevava d'hora, per preparar unes galetes, molt especials, que després a la tarda venia al mercat del poble. Eren molt famoses, no h'hi havia  cap d'igual. Portavenuns ingredients secrets, que només ella sabia, perquè la seva àvia li havia donat la recepta, amb la condició de seguir guardant aquell secret. Una fada despistada, es va deixar la recepta als peus del seu llit, una nit mentre escoltava un dels contes que sempre explicava.

Les galetes eren màgiques, quan te les posaves a la boca, tenien el gust que desitjaves que tinguessin, quan te les empassaves, et feien oblidar per una estona, qualsevol deure, ... i tornaves a ser un infant, fins que passava el seu efecte al cap d'una estona.

La Mina les venia a mercat, amb un full que n'explicava les seves propietats.

Un dia, el noi més ric i garrepa del poble, en va voler provar una, però deia que no la pagaria, si no s'ho passava bé. La noieta, li va assegurar que s'ho passaria s'hallò més bé, en cas contrari, no li cobraria ni un cèntim.

El jove, se la va posar a la boca, i la cara va començar a canviar al mastegar-la. En pocs segons ja estava saltant, corrent i jugant a pilota. Va passar-s'ho bé, de debò. Però quan se li va passar l'efecte, va tornar a ser el noi garrepa que era abans i es va negar
 a pagar-li a la nena, dient que no s'ho havia passat gaire bé tornant a ser un nen..

Llavors, va aparèixer la fada inventora de la recepta i el va convertir en un senyor molt vellet que no es podia gairebé bellugar. Només podria ser com abans si li pagava el que li debia a la Mina, i així ho va fer..., de cop, va tornar a ser jove, i apresa la llicó, no va tornar a ser garrepa mai més.

L'esperança

Podem arreglar el món!

Això és un científic que està al seu laboratori mirant de resoldre els problemes del món. Es passa molts dies allà dins, fins que entra el seu fill petit de sis anys i li diu: “Pare, ara t’ajudaré”. El pare, desesperat, li diu: “No, fill, vés a jugar”. I el nen li respon: “No, pare, jo et vull ajudar”. El pare no sap què fer. Aleshores, troba el mapa del món en una pàgina d’una revista. Llavors diu: “Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu dies i que no em molesti”. Agafa unes tisores, retalla la pàgina, i comença a tallar-la a trossets. Dóna cinta adhesiva al nen i li diu: “Ja que t’agrada muntar puzles, mira de muntar el món”. El nen no el coneixia, el món. El pare continua amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li diu: “Pare, ja he acabat”. I el pare: “No pot ser, això és cosa de nens, deu haver fet qualsevol cosa”. S’ho mira i, efectivament, havia arreglat el món i li pregunta: “Però, com ho has fet, si no coneixes el món?”. I el nen li explica: “Pare, quan has tallat el full, a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home, he girat tots els paperets. Quan he tingut l’home muntat, l’hi he donat la volta i havia arreglat el món”.

Gabriel García Márquez

Aprendre a afrontar les pròpies pors

El gra de cafè

 

Una filla es queixava al seu pare de la vida i de com les coses li resultaven tan difícils. Es trobava atabalada pels problemes, no sabia com fer per tibar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre de nou.

El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, a l’altra ous i a l’última hi va posar grans de cafè. Les va deixar bullir.

El pare no deia res; la filla esperava amb impaciència demanant-se que devia estar fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va tancar el foc i va treure les pastanagues, els ous i una tassa de cafè.

Mirant a la seva filla, li va dir:

-         Digues, Laura, ¿que veus aquí?

-         Veig pastanagues, ous i cafè

-         Toca les pastanagues, ¿com estan?

-         Estan toves

-         Ara agafa un ou, trenca’l. Com és?

-         És un ou dur

-         Ara tasta el cafè. T’agrada?

-         Mmmm, sí, ha quedat boníssim

La noia va demanar:

-         Que em vols dir amb això, pare?

-         Et vull dir que tant les pastanagues, com els ous, com els grans de cafè s’han hagut d’enfrontar al mateix problema: aigua bullint. Però cadascun hi ha reaccionat d’una manera diferent. La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura; però després de passar per la prova s’ha tornat dèbil, fàcil de desfer.

L’ou al principi era fràgil, la closca fina protegia un interior líquid; però després de passar per l’aigua bullint l’interior es va tornar dur.

-         I el cafè?

-         Els grans de cafè són una cosa única: després de passar per l’aigua bullint ells no han canviat, però han transformat l’aigua. Quina d’aquestes tres coses ets tu?

-         Que vols dir?

-         Quan els problemes truquen a la porta, ¿com reacciones? ¿Ets una pastanaga que sembla forta, però que quan la mala sort o la pena et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?

¿O ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’una mort, una separació, o un desengany, et tornes dura i rígida? ¿Sembles igual per fora, però per dins ets aspra i amargada, amb un esperit i un cor endurit?

¿O bé ets com el cafè? El cafè canvia a l’aigua bullint, l’element que li feia mal. Quant més calenta estigui l’aigua, millor sabor prendrà el cafè. Tant de bo puguis ser així, i reaccionar als problemes de manera positiva, sense deixar-te vèncer, fent canviar les coses al teu voltant perquè siguin millors.

La Felicitat no dura anys, ni mesos, ni setmanes, ni tan sols dies. La felicitat es composa de petits moments.

L'amistat

Cicatrius.

Aquesta és la història d’un vailet que tenia molt mal caràcter. El seu pare li va donar un saquet de claus i li va dir que cada cop que perdés la paciència, hauria de clavar un clau darrera la porta. El primer dia, el noi va clavar 37 claus darrera la porta. Les properes setmanes, a mesura que ell aprenia a controlar el seu geni, clavava cada cop menys claus darrera de la porta. Va descobrir que era més fàcil controlar el seu geni que clavar claus darrera la porta. Va arribar el dia que va poder controlar el seu caràcter durant tot el dia. Després d’informar el seu pare, aquest li va suggerir que retirés un clau cada dia que aconseguís controlar el seu caràcter. Els dies passaren i el vailet va poder anunciar al seu pare que ja no quedaven més claus per retirar... El seu pare el prengué de la mà i el portà fins a la porta. Li digué: «has treballat molt dur, fill meu, però mira tots aquests forats a la porta. Mai més serà la mateixa. Cada cop que tu perds la paciència, deixes cicatrius exactament com les que veus aquí.»

Tu pots insultar algú i retirar el que has dit, però de la manera com li ho diguis li pots fer molt de mal, i la cicatriu romandrà per sempre. Una ofensa verbal és tan feridora com una ofensa física. Els amics són veritablement una joia rara. Et fan riure i t’animen a que tinguis èxit. T’ho deixen tot, comparteixen paraules d’elogi i sempre volen obrir-nos llurs cors.

Tenir un amic o una amiga és un gran tresor. No el malbaratis.

Una bona lliçó.

La carreta buida

L'Alexandra caminava amb el seu pare quan, de sobte, es va aturar en un revolt del camí. Després d'un breu silenci li va preguntar:

- A més del cant dels ocells, Alexandra, què sents?

La nena molt inquieta, va parar l'orella i després va respondre:

- Sento el soroll d'una carreta que s'acosta.

- Molt bé - va respondre el pare - Tens tota la raó. S'acosta una carreta buida.

L'Alexandra, sorpresa, va demanar al seu pare:

- I tu com ho saps que la carreta és buida, si encara no l'has vist?

Aleshores, el pare va respondre:

- És molt fàcil saber quan una carreta és buida pel soroll. Com més buida va, més fressa fa.

L'Alexandra va créixer i es va fer gran, i sempre que veia una persona interrompent una conversa, o parlar d'ella mateixa de manera inoportuna o violenta, o presumint de les seves propietats, li feia la impressió d'escoltar la veu del seu pare dient-li:

    " Com més buida és la carreta, més soroll fa."

L'esforç necessari

FACILITÒNIA, EL PAÍS DE LES COSES FÀCILS

Explicava la llegenda que existia un país anomenat Facilitònia on tot era extremadament fàcil i senzill. eN Robert i Laura, una parella d’aventurers, va dedicar molt temps a investigar sobre aquell lloc, i quan van creure saber on era van ser en la seva cerca. Van viure mil aventures i van passar cents de perills; van contemplar llocs preciosos i van conèixer animals mai no vistos. I finalment, van trobar Facilitònia.

Tot estava en calma, com si allà s’hagués parat el temps. Els va rebre qui semblava ser l’únic habitant d’aquell lloc, un ancià homenet d’ulls tristos.

- Sóc el desgraciat Puk, el condemnat guardià dels dorments – va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va començar a explicar|comptar la seva història.

L’ancià va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la més fàcil de les vides una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construït una gran cambra, en la qual tots dormien plàcidament i tenien tot el que podien necessitar. Només l’atzar havia condemnat Puk a una vida més dura i difícil, amb la missió de cuidar-se de l’agradable somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per l’edat. Tot allò va ocórrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar el somni, eren ja bastant ancians.

Els viatgers no podien creure el que veien.
- Seriosament sents enveja de la resta?
- És clar!- va respondre Puk- Mira quina vida tan senzilla i còmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses més… això no és vida!

Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun d’ells, i amb l’excusa que els parlés de la seva meravellosa existència, van convèncer Puk perquè en despertés un dels dorments. El vell va protestar però es va deixar convèncer, ja que en el fons ell també volia escoltar el feliç que eren els facilitons.

Així, van despertar un ancià. Però quan van parlar amb ell, va resultar que només era un ancià en aparença, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia pràcticament res, i només explicava el bonic que havien estat els seus somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, només per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veure’ls es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plàcid son|somni, i el bo de Puk, amb gran paciència, va començar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que s’havien perdut.

I es va alegrar enormement de la seva sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, d’haver estat l’únic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat.

Companyerisme

Els músics de Bremen

Hi havia una vegada un ase que treballava en una granja. Quan l'ase es va fer vell, el seu amo va decidir portar-lo a l'escorxador. Però l'ase va descobrir els seus plans i va escapar de la granja. "Quina injustícia! He gastat tota la meva vida i les meves forces al servei de l'amo .. i mira com m'ho agraeix !", murmurava l'ase.

Llavors, va pensar anar a la ciutat de Bremen per a fer-se músic de la banda municipal. Pel camí va trobar a un gos de caça i li va preguntar: "Amic, per què corres amb la llengua fora?". "Perquè sóc vell i el meu amo vol matar-me...". El burro va escoltar totes les desgràcies del gos i va dir: "Company, vine amb mi a Bremen i ens farem músics de la banda municipal. Jo tocaré la guitarra i tu el tambor. "

Al cap d'una estona,l'ase i el gos es van trobar amb un gat. "Company, per què estàs trist?", li van preguntar. "Com ja sóc vell, la meva senyora volia ofegar-me. Per això he escapat i ara no sé com haig de guanyar-me la vida. ..". "No et preocupis -li van dir-; la teva història és igual que la nostra. Vine amb nosaltres, ens farem músics."

Una mica més endavant, l'ase, el gos i el gat van sentir a un gall que cantava, semblava que s'anava a trencar la gola. El gall els va dir: "Quina injustícia! Tota la vida he treballat de despertador i demà pensen tirar-me a la sopa... Ara, canto fins a desganyitar-me mentre puc." Llavors, el burro li va dir: "No tens cervell sota d'aquesta cresta? Vine amb nosaltres a Bremen. Anem a ser músics de la banda municipal."

Però la ciutat de Bremen estava lluny i la nit se'ls va llançar a sobre a mig camí. Els quatre músics van decidir passar la nit al costat d'un arbre gruixut. El burro i el gos es van quedar sota l'arbre, el gat va enfilar a una branca i el gall es va encimbellar a la branca més alta. Des d'aquella altura, el gall va cridar: "Es veu una llum a la llunyania...!". "Anem allà, companys -va dir l'ase-; segur que és millor posada que aquesta."

Quan van arribar a la casa, l'ase va guaitar a travès d'una finestra i va dir: "Hi ha un grup de bandits asseguts a la taula. Tenen preparat un sopar fastuós." Els animals, després d'alguna discussió, van preparar un pla per a foragitar als bandits.

L'ase va recolzar les potes davanteres en la finestra; el gos es va posar damunt del burro; el gat es va encimbellar sobre el gos i el gall, sobre el cap del gat. A un senyal, tots van començar la seva música: el burro bramava, el gos lladrava, el gat maullava i el gall cantava. I, a un senyal, tots es van llançar sobre la finestra. El vidre es va trencar en mil trossos i els bandits van cridar espantats: "Fantasmes! La casa està embruixada!". I tots van fugir aterrits al bosc.

Llavors, els quatre músics de Bremen es van asseure a la taula i van donar bon compte
de tots els aliments. Quan van acabar de sopar, van apagar la llum i van anar a dormir. Quan els bandits es van tranquil·litzar, el capità va manar a un que anès a la casa per a espiar.
El bandit va entrar sense fer soroll; al fons de l'habitació brillaven els ulls del gat. El bandit va pensar que era foc i va acostar un misto per a encendre una espelma . Llavors, el gat es va llançar sobre ell i li va esgarrapar la cara; en la seva fugida va ensopegar amb el gos i aquest el va mossegar en una cama; finalment, l'ase li va atiar una coça tremenda.
Quan escapava aterrit va sentir cantar al gall: "Quiquiriqui!". El lladre va tornar al costat dels seus companys i els va dir: "A la casa hi ha una bruixa horrible. Tot just entrar m'ha esgarrapat la cara. Després, m'ha agafar la cama amb unes tenalles i un monstre negre i pelut m'ha colpejat amb una porra. Quan escapava, un fantasma va cridar: -Porteu-me'l aquí!-".

A partir d'aquell dia, els bandits no es van atrevir a tornar a la casa i els quatre músics de Bremen es van quedar allà per a sempre veient que quan els amics s'ajuden tot surt millor. Van aprendre el valor del companyerisme.